Mig amagada en una setmana rara, patida pel mig per la festa de Sant Joan, hem pogut trobar la notícia de la revolta de les jugadores de la selecció espanyola femenina de futbol contra el seu entrenador, a qui, de manera unànime han acusat de masclista i de tracte despectiu, quan no directament vexatori. Incompetència a banda.
No és nou el menyspreu contra l'esport femení, especialment si parlem de disciplines amb tanta testosterona històrica acumulada com el futbol. És clar, una cosa és que les "nenes" juguin a volei (platja si pot ser, que hi ha més xixa -perdó, més espectacle-) i una altra és que vulguin fer com els homes. En aquest cas, com a màxim, aquestes "Chavalitas" (la paraula se li atribueix a Ignacio Quereda, entrenador des de fa 27 anys) no fan de dones com cal. Tota una declaració de principis tant el substantiu com la durada en el seu lloc.
En general, el món dels esports, ja les té, aquestes coses: longevitat als llocs, masclisme sense miraments... Potser caldria començar a pensar en determinats estaments i personatges com a rèmores del passat que cal abandonar per sempre, tot i que tinc els meus dubtes perquè, si féssim una enquesta, no sé què en pensaria la major part de la societat masculina sobre unes dones que juguen a futbol i que -això ja s'ha apuntat des d'altíssimes instàncies futbolístiques internacionals- ho fan sense una indumentària prou atractiva per a l'espectador.
Quin tip. I quin fàstic.