Tornem-hi. Ahir nova macro manifestació a Barcelona. Ahir, però, el clima era diferent. Tornàvem a ser molts, moltíssims, diguin el que diguin. Però ahir es trobaven a faltar els somriures. Ahir vaig veure moltes cares serioses, tristes fins i tot. Però també vaig veure complicitat, molta complicitat col·lectiva i també individual. Vaig veure, per exemple, una parella gran abraçant-se en una d'aquelles abraçades de condol i de consol alhora, mentre alguna llàgrima acaba de decidir si sortia o no per uns ulls tristos; una d'aquelles abraçades que realment reconforten i ajuden a tirar endavant.
La manifestació d'ahir era una demostració de ràbia, de dolor, d'indignació i de seguretat que la gent farà (farem) sentir la seva (la nostra) veu un cop més i tants com calguin, perquè ens hi van la llibertat i la dignitat, i no renunciarem ni a l'una ni a l'altra. Al capdavall, els ciutadans no podem fer altra cosa que sortir al carrer i repetir una i una altra vegada què volem. I ara toca justícia, respecte i llibertat, per damunt de tot. Potser no servirà de res, perquè no tenim més poder que la nostra convicció, però una mica és com el que vaig sentir, també ahir, que li deia una mare jove a la filla petita mentre la carregava entre els seus braços, perquè s'havia adormit de cansament: "aguanta, filla, que t'estàs portant molt bé. Ja sé que estàs cansada, però havíem de sortir. Havíem de venir".
Ahir vaig entendre que les dinàmiques socials són pura vida, amb moments d'eufòria, d'il·lusió, però també amb etapes dures, tristes, doloroses. I és justament quan les coses es posen més difícils que resulta imprescindible la convicció que hem de ser-hi, costi el que costi i, ni que sigui amb llàgrimes als ulls i diables al cap, abraçar-nos a qui ens dóna pau, seguretat i la serenitat necessària per no defallir.