Ahir es va posar de nou en marxa un d'aquells projectes que avancen i van fent anys amb discreció, potser amb excessiva discreció, amb molt pocs recursos, però amb una voluntat de ferro forjada a cops en anys de crisi, no només econòmica. Em refereixo a la novena -sí, sí, ja novena- edició de la Mòstra de Cinèma Occitan, si no vaig errat, l'únic certamen cinematogràfic dedicat de manera exclusiva, a les creacions en aquesta llengua.
Nou anys que han permès passar d'una primera tongada de projeccions només a Lleida, a la presència, enguany, a pantalles de 32 localitats catalanes i occitanes, des de Bordèu fins als Alps i des de Tortosa fins a Narbona, passant per l'històric i digne de recuperar eix econòmic i cultural Tolosa - Vielha - Lleida, per exemple. Nou anys de creixement ininterromput i de creació d'una xarxa de complicitats transfronterera amb institucions, entitats i empreses a banda i banda dels Pirineus, novament la columna vertebral d'un vast territori de què parlava Verdaguer.
Enguany, la Mòstra tornarà a fer el seu camí de sud a nord i d'est a oest, amb la discreció habitual, lluny dels grans titulars i de les grans promocions que potser començarien a anar fent falta, pensant en una desena crida i amb tossuda voluntat de continuïtat, una continuïtat que fins ara ha garantit un petit nucli de gent que ha cregut en allò que fa i que amb calma i paciència ha sabut fer bé una bona feina per a un bon projecte.