Dilluns de nou. Reprenem la rutina, tanquem la porta del cap de setmana i encarem uns dies que ens duran fins a un divendres, portal d'accés al tancament d'un altre cicle, d'una altra línia del calendari.
Dilluns és aquell dia que es mou entre la mandra i la il.lusió. Cal encarar la setmana amb les bateries carregades i amb ànim per aconseguir que cada dia ens deixi el regust dolç de saber que ha tingut sentit i que hem fet alguna cosa de profit, en algun sentit o altre.
Aquest dilluns es desperta entre la ressaca d'un diumenge electoral a prop, amb uns resultats més que anunciats i que ben poc ens han d'aportar, mirats des de la distància, i la perspectiva d'una setmana d'intensa activitat política a casa nostra que potser tampoc no aportarà gran cosa més enllà del que ja coneixem o intuïm. Cada dia em fa més mandra, la política. Què voleu que us digui, però cada dia hi veig més un simple joc d'interessos personals que res, o ben poc, tenen a veure amb allò del bé comú i tot plegat.
Però res. Fem fora les lleganyes postelectorals i les aritmètiques parlamentàries (quina expressió més ridícula, per excessiva, això de dir-ne "aritmètica" a una suma, com a molt, de dues xifres i pocs sumands, dit sigui de passada) i encarem un dilluns que ens convida a viure'l intensament, que en això sí que hi tenim coses a dir tots i cadascun de nosaltres. Si ho sabem fer bé, ens anirem carregant de sensacions, moments i records plenament satisfactoris; d'una vida que haurà valgut la pena viure i que d'alguna manera recomença cada dilluns.