Diu la dita que de ruc i de senyor se n'ha de venir de mena. I ben segur que és cert. I més encara: de molts coses, se n'ha de venir de mena. Només així es poden entendre reaccions tan oposades davant d'un mateix fet. Em refereixo als darrers atemptats de París i a dues reaccions que han coincidit en el temps, però que evidencien distàncies mentals (i humanes) insalvables:
La primera, la del periodista Antoine Leiris, que va escriure aquesta carta oberta tot just després de perdre la seva dona en un dels atemptats. Brutal l'exercici de bondat d'aquest home, i admirable la seva fortalesa en un moment de tanta duresa com ha de ser la pèrdua de la parella. No puc, ni vull, arribar a imaginar, ni per un segon, el terrible dolor d'aquest home quan escriu aquelles ratlles.
La segona, la nota de Xavier Garcia Albiol. Com no podria ser d'altra manera, les seves paraules traspuen odi, racisme i xenofòbia amb absoluta impunitat i amb la total indignitat de qui se sent superior a tothom que no és o que no pensa com ell, i només sap buscar culpables, enemics que destruir.
Que cadascú esculli a quin costat de la ratlla se situa. Al costat dels que atien l'odi amb qualsevol pretext, o al dels que són capaços de fer prevaler la bondat per sobre de la ràbia i del patiment.
És molt trist constatar, un cop més, com la política sol escorar-se a la banda de la trinxera (literalment en alguns casos), mentre la gent del carrer, la que sempre posa les víctimes innocents, acostuma a preferir la pau, més enllà, fins i tot, de la mort.