per en 7 Setembre 2016
390 Vistes

Gràcies el cinema, molts dels mortals vam saber què era el dia de la marmota, aquella jornada repetida un i mil cops, fins a l'extenuació.  La realitat, molt més enllà de la ficció, també ens ha ensenyat què és allò que jo qualificaria com un dia amb sordina;  un dia en què les coses passen de manera tan atropellada que no deixen espai per pair-les com caldria, perquè aquesta acumulació informativa acaba fent que unes tapin les altre, i que tot plegat s'escolti de manera estranya, apaivagada per una mena de sordina.

Ahir va ser un d'aquests dies amb sordina.  D'una banda, l'exministre Soria anunciava la seva renúncia a un càrrec de director executiu del Banc Mundial, ho admeti o no, per l'escàndol que aquest nomenament havia despertat.  D'altra banda, la fiscal general de l'Estat es deixava anar anunciant una autèntica guerra als tribunals contra el procés independentista, amb una frase que prou que mereixeria passar a la història: "Es a ley y no la libertad la que libera a los ciudadanos", com si totes les dictadures no haguessin tingut un complex i eficaç corpus legal.  Però el dia encara donava per a més, i vam saber que el Tribunal Constitucional (qui ho dubtava?) fallava contra la possibilitat que Otegui es presenti com a candidat a les eleccions.  I de propina, encara ens van arribar números de l'enorme deute del rescat bancari (aquells que no ens havia de costar ni un cèntim) que ja es va donant per perdut i irrecuperable, igual com el forat econòmic de la Sareb, aquell banc dolent que havia de resoldre una pila de mals dels bancs arruïnats, i que es veu que no.

Massa notícies que caldria mirar amb lupa i que se sobreposen les unes a les altres per silenciar-se mutuament.  Aquesta és la realitat.  Una realitat que amplifica i magnifica el que convé, i que silencia el que no.  Qui decideix què?  Nosaltres no.

Publicat a: Actualitat
Sigues el primer a qui li agrada això.