La vitalitat d'una llengua no es pot mesurar per la correcció ortogràfica dels seus usuaris. Bé, no només, perquè és cert que la correcció, en qualsevol activitat humana, hauria de ser una condició prèvia per a tota manifestació pública.
En el cas de la llengua, de la catalana per a més senyes, el tema de la correcció es debat entre un ús públic, especialment oral que, en mans de polítics, tertulians, intel.lectuals i comunicadors diversos, frega la catàstrofe, per no dir directament l'execució de tota norma i que genera models de llengua patètics. A l'altra banda, tenim la proliferació de cursos, cursets i activitats paral.leles, com ara els dictats populars (darrerament apareixen com els bolets), en una dinàmica que sembla incapaç de superar els límits de la gramàtica i que posa l'accent en la regla, l'excepció i aquelles paraules que segurament mai ningú no farà servir, com a valor que distingeix els bons parlants.
Tant en un cas com en l'altre, s'intueix la tragèdia. En el primer, per manca absoluta de respecte i dignitat i, en el segon, per un excés de cura que acaba encotillant la llengua i reduint-la a l'àmbit de l'aula com a expressió màxima de qualitat i fent-la ben poc atractiva per a un ús quotidià.
Per a quan la superació definitiva dels dictats? Per a quan la irrupció a tot arreu d'iniciatives que facin servir realment i amb correcció la llengua, més enllà de la defensa estricta de la norma? De què ens han servit tres dècades d'ensenyament en català, de televisió i de polítiques lingüístiques?
Fins que no siguem capaços de fer servir la llengua i de projectar-la en públic d'una manera més atractiva que incidint en l'observança cega de la gramàtica, malament rai. I de moment, no acaba de semblar ben bé l'hora de superar determinades rutines antigues. Molt antigues. Què voleu que us digui, mai no m'han agradat els dictats, i no serà ara que en faré cap excepció.