Agradi o no, Catalunya no és el problema. Ni la independència. Ni el referèndum. Segur que tot plegat sí que és un maldecap per a una Espanya adormida entre els cants de bressol que repeteixen una i mil vegades que la transició va ser modèlica, que la seva democràcia és perfecta i que el món sencer s'emmiralla en el seu exemple. Però no, un cop més, diagnòstic erroni, tant de la transició, com de la democràcia hispànica. El procés català, en tot cas, ha servit, i encara ha de servir, per mostrar les vergonyes d'un sistema estructuralment i orgànicament imperfecte que pot permetre, amb quatre dècades de suposada consolidació a l'esquena, que surti la bèstia feixista que suposadament ja era història.
Estem tips de veure com els nazis de debò, els de les esvàstiques i les banderes preconstitucionals, campen lliures sempre que volen. Ara, però, s'ha produït un salt qualitatiu més que important i que Espanya, no Catalunya, pagarà amb escreix. O algú pensa que el que va passar ahir a Saragossa és una simple anècdota de cap de setmana? No ens equivoquem, és un primer pas, i en vindran més. Qui sembra odi, juga amb foc. I els diferents governs del PP (amb la complicitat més que evident del PSOE-PSC) porten anys sembrant odi contra Catalunya, ara que l'enemic etarra ja no hi és, i donant pinso a la bèstia franquista, a base de crides a la sagrada unitat de la pàtria i a la força (remarco "força") de la llei, sempre en singular, sempre única, sempre inqüestionable, de la mà d'un aparell repressor indiscriminat, tant judicial com policial.
Entrem a la setmana definitiva, a Catalunya. Quantes detencions i quants declaracions d'alts càrrec emmanillats encara haurem de suportar? Quantes denúncies de periodistes? Quantes amenaces a particulars? Quants escorcolls? De ben segur que molts més que identificacions i detencions de nazis violents embolicats en la espanyolitat rància del feixisme. Aquí, tindrem la nostra, no en tinc cap dubte, però la bèstia campa lliure més enllà i no sembla que tingui cap intenció de tornar al seu cau, ara que ja ningú li barra el pas.
Un cop més, diagnòstic equivocat. El problema no és independència sí o independència no. El problema real és democràcia sí o democràcia no. Ho entendran algun dia? Diagnòstic errat, tractament inútil. I el mal segueix ben viu.