11 de setembre, un altre cop. Un dia festiu que durà alguns als carrers de Barcelona, a manifestar-se, a uns altres a la platja o a la muntanya, o que reclourà alguns a casa, a rossegar-se els punys mentre veu què passa a fora. Sigui com sigui, la commemoració d'una resistència i d'una derrota, fa més de tres segles, com ve va recordar ahir, en el seu missatge institucional, el president Torra. Per cert, vist el resultat del que va passar aleshores, no sé jo si és la millor manera de començar un discurs que es vol encoratjador.
Enguany, però, la Diada té el regust agredolç de constatar que s'eixampla la distància entre una classe política, cada cop més tancada en estratègies de curta volada i en sumes i restes d'escons o de futurs regidors, i el carrer. La novetat és que com més endogàmica es va tornant la política, més exigeix a la gent que tiri del carro. Potser és la necessitat imperiosa de tenir algú que passi al davant? Aquest no és l'ofici, justament, de tot polític? No han de saber donar forma a les aspiracions de la societat? No ho sé, però recordo que, fa un any més o menys, la complicitat entre els nostres representants, les institucions, la gent i fins i tot la policia, va adquirir uns nivells més que sorprenents. Aquella complicitat, però, ja sabem com i on ha acabat i, ara mateix, la sensació que, com diu la dita, bou sense esquella aviat es perd, és fa més i més gran. Potser aquesta serà, al capdavall, la victòria en diferit de la liquidada Sáenz de Santamaria.
Avui tornarem a veure imatges que ja coneixem, d'una multitud enorme, pacífica i disciplinada, que exigeix els seus drets. Molt bonic tot. I demà? Aquelles institucions que tant vam cridar per recuperar enmig del 155 sabran estar a l'alçada? Hi haurà un Govern i un Parlament que realment facin allò que la ciutadania n'espera? De moment, em costa molt ser optimista, veient com han anat els darrers mesos i més quan els partits estan pensant, no ens enganyem, molt més en les municipals de l'any que ve, en mantenir-se a lloc, o en la jubilació (que de tot n'hi ha) que no pas en la realitat d'avui mateix, i que per enlloc no es veu cap línia d'acció ben definida. De debò que amb aquests bous (els que més es veuen i els que són més entre bambolines) hem de llaurar una república? Ves que no acabem perdent, un cop més -i avui és el dia per no oblidar i per aprendre de la història-, bous i esquelles.