No hauria pogut pensar mai que acabaria dient que les paraules poden arribar a ser la cosa més inútil del món. Bé, de fet, estem vivint moltes coses que mai no hauríem pogut pensar que passarien, però que han passat, estan passant i encara passaran una bona temporada.
Avui, sessió al Parlament. Una nova sessió que servirà per deixar anar milers i milers de paraules que, sent amable, qualificaré, fins i tot abans d'escoltar-les, de mediocres. A hores d'ara, ja sabem quin és el to dialèctic de la nostra cambra de diputat: una barreja que va del pur exabrupte tavernari, a l'abstracció retòrica absoluta, passant per la repetició monòtona de conceptes vells (diàleg, consens...) que ara mateix ja sabem que fa dècades que no volen dir res.
Paraules, paraules, paraules. Però, i després? Doncs, després, titulars de diaris i de cròniques televisives, xerrameca a les xarxes, opinions i opinions dels uns i dels altres... és a dir, més paraules. I així anirem passant dies i setmanes justificant la incompetència o la brutalitat, a cop de paraules.
Si la política ha de ser l'instrument que permeti a grup humà organitzar-se i avançar en els seus nivells de confort social, fa dies que la política ha desaparegut del nostre país. Si més no, aquella política que es basa en la capacitat dels nostres representants electes. És trist constatar com la dialèctica, les paraules, cada dia són més buides i més previsibles, i com la capacitat d'articular i fer possibles les grans ambicions s'han perdut enmig de tant parloteig. Mentrestant, la realitat fa la seva. I fa mal.