Una de les pitjors coses que poden passar en una disputa dialèctica és que el nostre propi argument se'ns giri en contra. Si això passa, quedem sense defensa i ens toca callar. Bé, callar, o descontextualitzar la resposta, aïllar-la i carregar contra ella amb tota virulència.
Justament és això el que ha passat al parlament aragonès, a propòsit de les darreres morts per violència masclista. Situem-nos. Pel que he pogut llegir, el delegat del Govern d'Aragó, Gustavo Alcalde, referint-se a la darrera dona assassinada, va afirmar que el més lògic hauria estat que la víctima hagués avisat la policia que el seu agressor es podia traslladar des de Medina del Campo fins a Saragossa, lloc on es va produir el crim. Ras i curt: la víctima és culpable de no prendre prou mesures d'autoprotecció.
La resposta a aquest raonament va venir de la mà de la diputada de Podemos, Amparo Bella, que va replicar amb contundència: permeti'm que sigui malvada i digui, pensant en el PP, que podríem haver fet el mateix comentari parlant del senyor Blanco; potser podríem dir que hauria d'haver mirat enrere per veure si el volien de raptar.
Una resposta tan contundent com encertada per desmuntar l'argument de la criminalització de les víctimes, moneda d'ús corrent en els crims masclistes. La contrarèplica a aquest breu debat? doncs aïllar les paraules de Bella, treure-les del context i usar-les com a apologia del terrorisme. Poc han trigat els mitjans més reaccionaris i l'Associació de Víctimes del Terrorisme a prendre partit contra la diputada, tot demostrant, un cop més, que per a ells hi ha morts de primera (les dels seus) i de segona, justament les de les dones assassinades per les seves parelles. Encara hi ha classes, i un polític és un polític, i una dona, només una dona, que alguna cosa haurà fet malament.