Aquesta nit serà nit de desigs. Arriben, puntuals, les llàgrimes de Sant Llorenç, o si voleu, els Perseids, una pluja de meteors provocada per la cua de pols còsmica del cometa Swift-Tuttle, que sona més científic però molt menys atractiu. Sigui com sigui, aquesta nit girarem els ulls al cel mirant de retenir la imatge d'un d'aquests meteors fugissers per tal de poder demanar un desig, que diuen que es compleix.
No és nou demanar desigs. Ho fem als aniversaris, quan encenem espelmes, quan invoquem qualsevol força humana, divina, còsmica o sobrenatural, quan llancem una moneda a un pou o a una font, una pedra a un riu... ho fem sempre que sentim la necessitat d'una ajuda que no acabem de trobar a dins de nosaltres mateixos. I aquesta propera nit, tornarem al ritual amb l'esperança íntima que una llàgrima gairebé invisible ens ajudi a aconseguir una mica més de felicitat, que és el que sempre hi ha rere un desig.
Aquesta nit badarem, riurem, ens girarem amunt i oblidarem, per una estona, la realitat mentre ens deixem en mans de la fantasia i la imaginació. Resseguirem el cel enmig d'un mar d'estels, d'avions plens de vida i de somnis per realitzar a qualsevol lloc on vagin i de satèl.lits que ens recordaran que si alguna cosa es pot arribar a imaginar, es pot fer possible. I en algun moment, tornarem els ulls avall, encendrem els llums, s'acabarà la màgia i tal vegada ens adonarem que la clau de volta de molts dels nostres somnis i dels nostres desigs és ben a prop, arran de terra, potser amagada en petits detalls que només se'ns faran visibles si sabem mirar amb la càndida passió amb què escrutem la presència d'un instant de llum que creua per davant nostre enmig dels estels.