Diuen que la necessitat desperta l'enginy, i la cosa deu ser certa, si mirem què se li va acudir de fer a una dona maltractada i literalment segrestada a casa seva per intentar fugir del seu infern. Ni més ni menys que escriure una nota demanant socors i amagar-la entre els deures que el seu fill, en edat escolar, havia de lliurar. A quin nivell de patiment havia arribat aquesta dona per llençar aquest crit desesperat?
Quantes notes no s'arriben a escriure o no acaben a lloc? No ho sabem. El que sí que sabem és que aquesta, la de les dones maltractades, esclavitzades a casa o, directament assassinades, és una realitat que tot sovint no passa del degoteig macabre de les xifres o de l'afirmació aquella que ve a sostenir que són coses domèstiques i que el que passa portes endins d'una casa, s'hi queda allà dins.
Aquesta és la realitat de moltes dones, també a casa nostra. Mentrestant, seguim reduint "despeses" en serveis socials i en protecció de les dones i fent una feina més que justeta a les escoles i instituts, sobretot si mirem que cada cop més els nois joves reprodueixen patrons de control sobre les dones que fa anys que voldríem desapareguts.
Aquesta és la realitat que tot sovint ens costa d'acceptar. El cas de la dona de la nota als deures, de moment (insisteixo en aquest "de moment"), es resol de manera positiva. Però ja sabem que de mesures cautelars de protecció de dones que pateixen violència masclista, els cementiris en són plens.