De tant en tant, sembla que el destí, o l'atzar, vulgui jugar amb el calendari. Avui mateix, aniversari de la Constitució Espanyola, els diaris van plens d'una altra notícia, sense cap mena de dubte, molt més transcendent: la mort de Nelson Mandela. Una notícia que, en bona lògica, eclipasa l'aniversari de la carta magna hispana.
Ja fa temps que esperàvem la notícia, i finalment Mandela ha dit adéu, només 23 anys després de sortir d'una presó on va passar-ne 27. Per una d'aquelles estranyes coincidències del calendari, si fa no fa, quan Mandela fou empresonat, jo vaig néixer, i com va dir la meva dona quan el van alliberar, ell havia passat tancat tota la nostra vida fins aleshores. Ell havia viscut a la presó tot el temps que nosaltres, senzillament, havíem viscut.
Ha mort l'últim gran líder polític mundial. Ha mort aquell que va fer bandera de la igualtat per damunt de tot, de la llibertat i de la pau. Tota una ironia avui que aquests conceptes són hostatges d'un règim que no té cap mirament a fer-los servir com a arma per reprimir, justament, els anhels d'igualtat, llibertat i pau i per evitar, sota una disfresa de respecte a les lleis, la lliure expressió d'un poble.
A mode d'epitafi, una de les frases tradicionalment atribuïdes a Mandela, però que no està gens clar que pronunciés mai: "sempre sembla impossible, fins que es fa" i una altra que sí que va pronuniar, l'any 1994: "la mort és inevitable. Quan un home ha fet el que considerava necessari pel seu poble i pel seu país, pot descansar en pau". Així sia.
