Ja fa dies que diferents persones parlen del que estem vivint, servint-se del mot "desastre", en castellà. La resposta, tot sovint, és que un desastre és una catàstrofe natural, però el que està passant és feixisme. Anem a la paraula en qüestió. Si mirem "desastre" al diccionari de la Real Academia de la Lengua Española, ens diu, resumint, que és una gran desgràcia, un esdeveniment lamentable; o bé una cosa de poca qualitat; o bé una persona poc capaç que tot ho fa malament. Vist així, el que estem vivint els darrers mesos, especialment les darreres setmanes, sí que és un desastre, des de totes les perspectives que apunta el diccionari.
Ara bé, aquest desastre només és l'efecte d'una causa que sovint ignorem. Mirem els arbres i no sabem veure el bosc. Aquest desastre és el fruit d'uns governs històricament acostumats a imposar-se per la força bruta (la de les armes o la de la calç), als que la idea de democràcia els va massa gran, perquè encara pensen amb mentalitat franquista, la seva i la dels seus pares, de fet, i que s'han demostrat absolutament incapaços de resoldre res per la via del diàleg i l'acord lleials. Aquest és l'autèntic desastre, una mentalitat sense qualitat política, una gent gens capaç de res i, al capdavall, una realitat lamentable que no mereixem. Sobre aquests pilars, què volem construir? Què podem esperar?
Avui comencem una setmana que pinta carregada d'emocions i de novetats. Esperem que no sigui un nou desastre. Per cert, el mot que avui ens ocupa té origen occità. Sí, sí, occità, la llengua d'aquests veïns que ocupen tota la planta de dalt i que es veu que també són uns sediciosos i tot un nou desastre en potència. I també la nostra.