Ahir no hi vaig ser, però molt bé havia d'anar la manifestació de Barcelona, i molt potent el seu impacte tant aquí com a fora -les imatges, de fet, són prou eloqüents- com perquè Televisió Espanyola en parli qualificant-la de "desafiament" a la llei, o com perquè la senyora De Cospedal, ministra de Defensa, no ho oblidem, la titlli de "dictadura separatista".
Ben mirat, que una concentració anunciada, autoritzada, legal, pacífica i multitudinària es consideri una demostració de dictadura o un repte a la llei diu molt de qui així en parla. I és que ja fa temps que hem entrat -que han entrat les veus de l'Estat Espanyol, de fet- en una banalització irresponsable de les paraules. D'aquesta manera, qualsevol expressió pacífica de caire independentista, ja fa anys que és nazisme; qualsevol concentració és incitació a l'odi, i qualsevol demostració de força, terrorisme. En aquest context, les qualificacions -0 desqualificacions- de la manifestació d'ahir no són altra cosa que l'expressió lògica d'aquesta virulència verbal.
Les paraules són importants, i utilitzar les adequades en cada ocasió, encara més. Tots tenim experiències de fer un ús maldestre dels mots i de les conseqüències que pot comportar. Però quan el que es produeix és una manipulació del significat, fent servir de manera irresponsable conceptes tan greus com aquells que al llarg de la història han ocasionat tant de dolor i tanta mort, com el terrorisme o el nazisme, o considerar que un resultat democràtic d'unes eleccions és una dicatadura, o que l'exercici de la llibertat d'expressió suposa desafiar les lleis, realment ens estem situant fora de qualsevol estructura democràtica racional. Un cop més, la distorsió dels mots és una expressió de la distorsió del pensament polític i el resultat lògic de la irracionalitat i de l'odi més absoluts.