Això del compliment de les lleis i el respecte a les decisions dels tribunals, dit així, sense més, sona bé. Aplicar-ho, sobretot per part d'aquells que se n'omplen la boca, ja és tota una altra història. Un parell d'exemples ben recents:
Primer. El govern de Madrid es nega a canviar els noms franquistes d'algun que altre centre escolar, perquè es veu que això generaria conflictes. Com si un nom de memòria feixista concités totes les adhesions del món. Quina barra. Això, per no parlar del que preveu la legislació sobre memòria històrica i que es veu que no és d'aplicació a la dictadura, ni per part de segons qui. El cas de Madrid, dit sigui de passada, no és pas l'únic, ni de bon tros, i encara ens toca patir carrers, centres, símbols... que fa anys que haurien de ser, per llei, fora de la nostra geografia urbana i mental.
Segon. Això de la sentència del Suprem sobre qui ha de pagar els impostos sobre actes jurídics documentats, en favor dels clients i en perjudici dels bancs, es veu que és reversible. Fan un simple comunicat en contra les patronals bancàries i baixen les accions de les entitats a la borsa i l'alt tribunal canvia d'opinió sobre el que havia sentenciat poques hores abans. Queda clar que les sentències judicials, fins i tot les del Suprem només són fermes i d'obligat compliment segons per a qui.
Quina democràcia més bonica, aquesta. I com ens volen fer combregar amb rodes de molí. Això sí, tot en ordre, no fos cas, si algú es queixava, que trenquéssim la plàcida pau constitucional, o la convivència, fins i tot. Quin tip. I quin fàstic.