Si algú encara es pensava que vivim en una societat democràtica, on els ciutadans de cada país tenen dret a elegir els seus destins i els representants polítics que els ajudin a arribar-hi, ja pot anar deixant la innocència en un bagul a l'últim racó de les golfes, perquè els fets dels darrers mesos ens van presentant, amb tota la seva cruesa, la gran mentida en què vivim des de fa dècades.
Potser pensareu que em refereixo al procés català; a allò que en absència de violència es pot parlar de tot i al nostre reiteradament negat dret a decidir. També, però no només. Ja sabem de sobres que Espanya no és cap model de respecte a la llibertat, ni de democràcia. Imagino que són massa segles de poder absolut. Però el que motiva aquestes ratlles és la reacció europea, liderada per Alemanya i els seus màxim representants polítics (de les institucions econòmiques internacionals, millor ni parlar-ne) sobre una hipotètica victòria de Syriza a les eleccions gregues.
Ara ja és més que evident. Podem votar cada 4 anys, o quan calgui, però sempre i quan el guanyador de les eleccions sigui alguna de les formacions polítiques tolerades per les autoritats internacionals (i pels poders fàctics). Que aparegui algú de fora d'aquest mar de placidesa política -diguem-li Syriza, per exemple-, fa que els guardians de l'ordre (sobretot econòmic) disparin tota la seva artilleria en forma d'amenaces gens dissimulades.
Això passa avui a Grècia. Potser d'aquí a uns mesos a Espanya? O si em permeteu: per què no passa a França, on l'ascens de l'extrema dreta sembla imparable? Algú té encara dubtes que vivim en democràcies tutelades, on les diferències ideològiques que han marcat el ritme polític els darrers cinquanta o cent anys ja són només qüestió de matís, i que les seves diferències no inquieten ningú? Això sí, que ningú no es mogui de l'ordre establert o es posarà en marxa l'apocalipsi política i econòmica, tant si es tracta de Grècia, i el seu resultat electoral, o de Catalunya, que encara aspira a poder votar en llibertat.
