On van les paraules que se’ns han quedat per dir? I els petons que mai no hem donat, els llibres que no hem llegit, les ciutats que no hem vist, o els arbres que no hem plantat?
Què se’n fa de les flors que no hem olorat, dels capvespres de colors que se’ns han passat per alt, i de les músiques que no haurem pogut escoltar? Què dels dies grisos sense massa sentit, dels plats que no hem trencat, dels fragments de vida que no hem viscut prou, dels llits que no hem desfet, i dels somnis que no hem vist mai fets realitat?
On són les abraçades que no hem gosat fer, les hores perdudes o les llums a trenc d’alba que no ens han despertat? On són les persones que no hem conegut, els pets que ens hem aguantat, els gripaus que no ens hem vogut empassat, els crits que no hem xisclat i els camins que no hem recorregut?
On van a parar les idees sense solta ni volta, els propòsits d’esmena, es castells a l’aire, les il·lusions perdudes, les mans que no hem agafat, les cartes que mai no hem escrit, i els silencis massa llargs?
Avui que penso que la vida és molt més que anar passant i omplint els dies, em venen a cap els versos mai prou recordats de Salvador Espriu: "No deixis res / per caminar i mirar fins al ponent. / Car tot, en un moment, / et serà pres."