Ahir es va presentar el número 42 de la revista Arts, que edita el Cercle de Belles Arts de Lleida. Aquest és un número singular, perquè va dedicat a repassar la trajectòria del Quim, una persona que va estar al capdavant de la publicació des del començament i que ens va deixar ara fa poc més d'un any. Si teniu ocasió, us recomano que mireu de trobar aquesta revista (imagino que ben aviat es podrà trobar a les xarxes) perquè és, entre moltes altres coses, una lliçó d'activisme cultural que cal retenir.
L'acte va ser emotiu. Sense caure en la llàgrima fàcil ni en la glossa desmesurada, va servir per recordar un bon amic, per recordar la seva feina i per recordar-nos a tots que val la pena seguir confiant en el gènere humà. Una presentació de continguts, una mica de música i molta gent amb ganes de compartir records i experiències en un clima amable i afectuós.
Vull agrair des d'aquí a la gent del consell de redacció d'Arts que em convidessin a fer una aportació a aquest número 42, tot un plaer i tot un honor, en el més pur sentit de la paraula. També cal agrair-los el to i el clima que van saber generar ahir. I ara que tot ja és passat, em ve de gust recordar el que va dir, en una trobada a la primavera, quan el monogràfic tot just començava a caminar, el coordinador del número, F.G. (això de citar les persones per les inicials sempre m'ha fet molta gràcia i no me n'he pogut estar), i que més o menys venia a ser alguna cosa com ara: farem la revista, la presentarem i el deixarem marxar. I en aquest punt ens trobem.
Adéu Quim, ara és nostra la feina. Ara hem de demostrar si som dignes de la teva memòria.