per en 6 D'octubre 2016
381 Vistes

En un dels seus poemes més populars, el poeta uruguaià Mario Benedetti parla de l'alegria, de la necessitat de l'alegria a les nostres vides i de com cal defensar-la de tot allò que intenta allunyar-la.  I en un parell de versos es refereix a la defensa de l'alegria contra la necessitat d'estar alegres i, fins i tot, de la necessitat de defensar-la de la pròpia alegria.

Aquest poema parla de vida.  Però jo em demano, què passa si canviem "alegria" per "optimisme" i l'apliquem a la política?  Segurament és difícil traslladar ver a vers cadascuna de les paraules, però la idea, en general, és totalment extrapolable.  Per què la política dels governs -de qualsevol govern- ha d'esdevenir la trinxera des d'on defensar una realitat que no acostuma a ser certa?  Per què ens hem de sentir satisfets amb un sistema sanitari farcit de mancances?  Per què ens ha de complaure una educació amb un pressupost propi de països subdesenvolupats que condemna joves i més joves (jo diria que ja alguna generació) a feines gens qualificades?  Per què hem de considerar normal una taxa d'atur desproporcionada que condemna milers de ciutadans a la pobresa?  Per què ens hem d'alegrar d'una política cultural que condemna la creació, el patrimoni i tota una cultura mil.lenària al dèficit i a la misèria?  Per què ens hem d'alegrar de viure amb tota mena de mancances en infraestructures, en inversions, en indústries i, en general, en tot?  Simplement perquè el discurs oficial s'ha de fer per no desmotivar el país?  Doncs no crec que la mentida, o la realitat maquillada, com vulgueu, sigui la millor manera.

Ahir sentia l'escriptor, traductor i filòleg Pau Vidal parlar de l'excessiu optimisme de les autoritats polítiques en matèria de llengua i em van venir al cap els versos de Benedetti, ves a saber per quina estranya associació mental.  El cas és que igual com un malalt, per començar a superar el seu mal ha de ser conscient que està malalt, la societat, per avançar, ha de ser ben conscient de totes les seves carències, sense enganys ni optimismes absurds.  Potser és l'hora de començar a defensar l'optimisme, el de debò, fins i tot de l'optimisme.

Publicat a: Actualitat