Decidir és un verb que els darrers anys ha estat molt -segurament massa- d'actualitat, per allò del dret a decidir que els pobles tenen o no. En el nostre cas es veu que no. Però més enllà d'aquesta conjuntura històrica en què ens trobem, decidir és una facultat que val la pena valorar com cal, perquè implica triar, escollir entre diverses opcions, i perquè suposa el privilegi de no haver-se de sotmetre a un únic futur possible. Però decidir, en tant que obre les portes al canvi, també pot voler dir claudicar, cedir davant d'una realitat hostil per anar a buscar una altra de més favorable, per la raó que sigui.
Ben mirat, ens passem la vida prenent decisions -decidint, si voleu-, tant sobre qüestions més quotidianes, com què menjarem o com ens vestim, com sobre aquells aspectes que condicionen el futur a mig i llarg termini: una parella, un lloc on viure, una feina... Decidir és, doncs, també una part de la nostra rutina com a persones, encara que no sempre siguem -tampoc no cal- prou conscients d'aquesta reorientació contínua del nostre destí.
En qualsevol cas, decidir sempre és un luxe. Un esclau o un pres mai no decidiran res. El simple fet de tenir almenys dues opcions disponibles sempre és una riquesa que cal valorar com cal. A partir d'aquí, encertem o errem, claudiquem o triomfem, fem o deixem de fer, però sempre guiats per la voluntat, per la nostra voluntat individual i més íntima. Ah!, la voluntat, aquest concepte filosòfic tan complex que ens ajuda a desxifrar els nostres desigs i a aconseguir els nostres objectius, sempre a través de la capacitat de decidir, com bén ens recordava Joan Maragall, fa més d'un segle, a través del seu Comte Arnau: "Seràs roure, seràs penya,/seràs mar esvalotat,/seràs aire que s'inflama,/seràs astre rutilant,/seràs home sobrehome,/perquè en tens la voluntat."