per en 1 Juny 2014
380 Vistes

Ja fa temps que ens ho va recordar Mafalda, aquesta nena de cinquanta anys, amb la seva mirada lúcida de la realitat:  tot just quan havia trobat totes les respostes de la vida, em van canviar totes les preguntes.  I és que les coses són ben bé així, perquè  encara no hem pres una decisió que ens ha costat temps i ajuda, ja ens trobem davant d'una nova necessitat de decidir.

D'aquesta manera tan curiosa (i tan real, ho vulguem o no) anem construint el nostre futur, anem tirant endavant -o deixant enrere- tot el que constitueix la nostra història particular, la nostra vida, de fet, ja sigui a nivell personal, afectiu, professional, acadèmic...

Triem constantment.  Decidim gairebé a cada moment, des de quina roba ens posarem fins a on posarem casa;  i entre decisió i decisió, entre encert i error, anem fent, sense adonar-nos, allò que som, allò que posem davant dels altres.  La nostra existència.  La nostra persona.

Desconcerta, certament, igual com es queixava Mafalda, la poca consistència d'allò que ens agradaria que fos perdurable.  Però ben mirat, hi ha una cosa que no canvia:  nosaltres (i de vegades el nostre entorn familiar o de relacions més immediat), i la nostra capacitat de treure-li suc a l'existència i, dubte a dubte i decisió a decisió, de fer-nos un futur que ens il.lusioni i d'escriure un passat que ens serveix per mirar de no repetir errors i que il.lumini el nostre demà, o la nostra següent decisió.

Ningú va dir que viure fos senzill.  Ni triar tampoc.  Però ben mirat, un cop superada aquesta mena de vertigen, apassionant sí que ho és.  Perquè només d'aquesta manera, només assumint cada tria que fem i actuant en conseqüència, podem ser realment amos del nostre present.

Publicat a: Actualitat