I si algun dia comencem a deixar que determinades coses flueixin de manera natural? Començo a estar una mica tip de viure a cop de performance. Alguna que altra, en un moment determinat, està molt bé, i cal, però quan la cosa es converteix gairebé en hàbit, francament, em salten les alarmes del dirigisme. I no m'agrada gens.
Aquest petit comentari ve a to de la manifestació de demà a Barcelona i la ridícula disputa de banderes i samarretes que s'ha muntat. Que si no s'hi han de portar banderes, o sí. Que si les banderes han de dur crespons negres. Que si cal dur una samarreta blava com a símbol de pau, o del que sigui... Si us plau, que ens hem begut l'enteniment? Que no som capaços ni de respectar els morts i convocar una gran manifestació amb un únic objectiu, d'altra banda tan clar i contundent com ara el tristament famós "no tinc por" perquè quedi clar que ni un atemptat ni els que puguin venir no ens paralitzaran com a país ni com a societat? Que hem de fer sempre el numeret i convertir un acte, en el fons, de condol, en una festa d'esplai (amb tot el meu respecte cap als esplais)?
Caldria recuperar una mica el seny i tornar a distingir què fem en cada moment i com cal actuar en cada cas. Demà hi haurà una manifestació per quinze persones mortes. Elles, les seves famílies i el suport de la gent són l'únic objectiu. No ho oblidem, i no ens perdem, com tants i tants cops, en una estètica inútil i, en aquesta ocasió, del tot improcedent i absurda. La maduresa com a país també es demostra en aquests detalls gens menors.