Entre totes les qüestions que caldrà resoldre en aquest camí cap a l'estat propi, la de la llengua, tard o d'hora, també s'haurà de posar sobre la taula. De moment, no passem de petites insinuacions més basades en allò que s'ha anat fent les darreres dècades, o de tendències, no sempre positives, que es van consolidant.
No ens enganyem, un estat té una llengua que és la seva, l'oficial. D'acord, també en pot tenir unes quantes, però habitualment vinculades al territori. Físicament -si més no mentre no arribem a la sociolingüística quàntica- no poden coincidir en temps i en espai dues llengües simultàniament.
Quina serà la llengua oficial a la Catalunya del futur? No em refereixo a quantes coexistiran ni a quantes es faran servir, parlo de quina serà la llengua de l'administració, del govern, de l'educació, dels serveis públics, de la banca, de les botigues, del cinema, de la justícia... Respondre, ara mateix, aquesta pregunta em fa por, perquè molt, massa em temo que el futur no serà gaire diferent del present. I això no serà bo.
A poc a poc, el bilingüisme va guanyant terreny i, amb aliats ben diversos, es va consolidant com una mostra de respecte i de bona educació. Sant tornem-hi. Un argument letal per a la nostra llengua perquè, insisteixo, dues coses no poden ser al mateix lloc, al mateix temps. Ni les llengües.
Aquest debat, però, si més no de moment, ningú no gosa encetar-lo. Por? Prudència? Dubtes? No ho sé. Doctors té l'església i ells sabran, arribat el moment, què fan i, sobretot, què ens pensen fer. Se moment, seguim esperant i constatant moviments molt perillosos, per totes bandes.