Fa pocs dies va saltar a alguns mitjans la notícia d'un nou servei turístic de Barcelona: les visites guiades per antics sense sostre pels espais menys habituals de la ciutat.
No hi ha dubte que per a moltes persones en situació desesperada, la possibilitat d'una feina com a guia turístic és un autèntica benedicció. Des d'aquesta perspectiva, res a dir. Al contrari.
Els meus interrogants apareixen quan em demano si ha d'existir algun tipus de límit al turisme. Ja hem vist empreses que fan negoci amb turisme bèl.lic (a zones en conflicte obert, evidentment, no a espais de memòria), o amb itineraris per zones socialment desafavorides, com ara les faveles de Rio de Janeiro. Finalment, el fenomen arriba a Barcelona.
No tinc cap dubte que, com diu la dita, "en temps de guerra qualsevol forat és trinxera" o, si voleu, que en temps de crisi, qualsevol manera lícita de sortir de l'atur és legítima i digna d'aprofitar. Del que sí que tinc algun dubte (encara no resolt en cap sentit) és sobre la legitimitat ètica, o moral, o el que vulgueu, de convertir la misèria aliena en espectacle turístic.
Debat obert (si més no per a mi mateix). Res més, i sense apriorismes.
