Molt em temo que la mentalitat política madrilenya no dóna per a més i, segons la seva visió del món, tot es pot resoldre amb diners. Imagino que segons aquest principi es poden entendre reaccions com les de Leguina, afirmant que com que l'estat s'ho pot permetre, amb 9.000 milions ens poden fer callar.
Ara que ens havíem acostumat als incompliments, als pressupostos no executats i a no complir el que s'ha signat ni les sentències judicials amb la cançoneta aquella que ara hi ha altres prioritats, i que no hi ha diners per als compromisos amb catalunya, ara resulta que sí que es poden pagar 9.000 milions, però com qui dóna un caramel a un crio perquè calli.
Ni socialistes ni peperos no han entès res. Absolutament res. Si es pensen que amb l'ofec econòmic i amb la humiliació aconseguiran que ens sentim espanyols, ho tenen clar. Ells no escolten. De fet, qui sempre ha tingut el monopoli del poder, mai no escolta. I no escolten ni als seus socis més útils, com Duran, quan ja parla de declaracions unilaterals d'independència, una possibilitat cada dia més real, a la vista de l'actitud de la política madrilenya no ja contra els polítics catalans, sinó contra la voluntat del poble.
Tenen raó aquells que critiquen el document de greuges a Catalunya perquè barregen diners i sentiments. Evidentment que sí, perquè a l'estafa continuada cal afegir, i no necessàriament en aquest ordre, la voluntat constant d'humiliació. I ara vindrà una publicació de balances fiscals que farà riure, de tan manipulades com es presentaran, perquè ja sabem que els números, sotmesos a tortura (i d'això aquesta gent en sap força), diuen el que calgui.
D'on no n'hi ha... (i no parlo de diners).
