Segurament, avui, tocaria dedicar aquestes quatre ratlles a parlar del judici que començarà a Madrid i tot plegat. Seria, fins i tot, políticament correcte fer-ho. Però avui em ve més de gust tirar pel camí de la incorrecció política i comentar unes paraules mig ofegades per altres actualitats, del conseller Buch, en una recent visita al parc de bombers de Martorell.
Sense entrar en detalls, ni en les condicions lamentables en què sovint han de treballar aquests professionals (els bombers), es veu que fa uns dies no van correspondre a la salutació del conseller i li van negar la mà, cosa que va donar lloc a una resposta tan reveladora com antiga, en la línia d’exigir respecte cap a aquell que és qui els paga el sou.
Lamentablement, no és el conseller l’únic alt càrrec de l’Administració que oblida que no és ell qui paga, sinó que, igual com tots els treballadors públics, bombers inclosos, ell mateix cobra de tots els ciutadans, als quals es deu. Però, és clar, des dels altars del poder és fàcil creure’s l’amo i senyor de la institució i dels diners públics que gestiona. I és que encara n’hi ha molts que entenen l’exercici de la política, o de l’alta administració, com a exercici de poder, i la gestió dels recursos públics, com aquella almoina més o menys discrecional que es dona a aquells que s’acosten a demanar caritat o recompenses, que de tot n’hi ha, i a jurar fidelitat eterna. Qui conegui mínimament les nostres institucions per dins sabrà perfectament de què parlo i n’identificarà exemples claríssims, amb noms i cognoms.
En temps que es volen de canvi, de modernització i de transformació de la societat i del país, ja no hauria d’haver-hi lloc per a determinades mentalitats, i menys en càrrecs d’altíssima responsabilitat. Però es veu que la crosta antiga, rància, del règim del 78 (del 79 a Catalunya) encara és ben viva a dins de les nostres institucions públiques, per més sigles que canviïn i per més banderes que s’enlairin. Nosaltres paguem, nosaltres exigim, nosaltres decidim. Que no ho oblidi ningú, que les butaques del poder poden ser molt efímeres, i el futur molt dur.