Una de les coses que sempre m'ha fascinat de la gent religiosa, de qualsevol religió, de fet, és la seva capacitat de creure i confiar en allò que no es pot veure, que no es pot demostrar i que, fins i tot, arriba a qüestionar els principis de la ciència en general i de la física en particular. És allò que en diuen fe, i ja se sap que la fe mou muntanyes, tal com sosté aquella vella dita.
Al marge de les religions, però, també cal molta fe per viure en societat. També cal fe per confiar en els amics, en els companys de feina, en la família, inclús, i també en els dirigents polítics i en aquells que ens han de protegir, ja sigui amb les armes, ja sigui amb les normes. Però resulta que d'un temps ençà, aquesta fe social -diguem-li així- costa molt de mantenir, a casa nostra. De les ja tradicionals mentides o, sent generosos, mitges veritats, dels polítics, hem passat a la falsedat més absoluta de determinats cossos policials, que s'han girat obertament en contra nostra, o de tota una colla de jutges que es permeten el luxe de jutjar abans d'obrir una sola carpeta. I quan això passa, i ara està passant, tal com ens recorden els mitjans de comunicació dia sí i dia també, la sensació d'estafa es fa més i més gran, i ens adonem que ningú, absolutament ningú, no ens defensarà, ni ens permetrà ser com som.
En qui podem confiar quan ja no podem confiar en ningú, més enllà de nosaltres mateixos? Segurament en ningú que no siguem nosaltres i les nostres capacitats. El que caldrà veure és si nosaltres sols, una colla enorme d'incrèduls socials, serem capaços de generar una nova realitat, més enllà dels vells principis, de les velles veritats absolutes i d'aquestes antigues creences que, disfressades d'ordre, de justícia i de democràcia, cada dia que passa, se'ns revelen més com a falsedats absolutes que se'ns giren en contra només per mantenir els antics privilegis d'alguns.