Estava cantat i per fi ja la tenim aquí, la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que inhabilita per a càrrec públic o electiu Artur Mas, Joana Ortega i Irene Rigau. És la primera sentència en aquesta direcció, però no serà la darrera, em temo.
Molt se n'ha parlat i molt se'n parlarà del que suposa aquesta sentència, a nivell polític, democràtic i social. Jo, avui, voldria aportar-hi una visió una mica més relaxada, que la cosa ja és prou greu com per fer-hi més sang. I és que finalment la pena que se'ls imposa és pel delicte de desobediència exclusivament. Que se'ls castiga per no creure, vaja, en un exercici desmesurat del paternalisme sever propi dels règims dictatorials.
Tots sabem que a les estructures jeràrquiques (família, escola... fins i tot) hi ha els que manen, els grans, i els que creuen, els petit; i quan els que han de creure no ho fan, reben. I això és el que ha passat, si bé caldria recordar-li a la mama Espanya que la criatura en qüestió enguany farà 40 anys, que ja és una edat, encara que els papers d'adopció (diguem-ne Estatut) són d'un parell d'anys més tard. Ben mirat, ja és una edat per marxar de casa, no? Doncs es veu que no i que encara cal la tutela implacable, en aquest cas exercida per uns tiets malcarats vestits amb roba llarga i negra.
Avís a navegants: no creure es castiga i et deixa una bona temporada sense poder sortir, i encara has de tornar una part de la pagueta, no fos cas. Que vagin prenent nota Homs, Forcadell i tots els que vindran, que això no ha fet més que començar i pinten bastos, si no és que decidim agafar el jornal que guanyem i que ara se'ns queden per anar al bar i muntar saraus, renunciem a la pírrica paga que tan generosament ens donen i comencem a fer la nostra, lluny de casa del papa i la mama, que ja n'hi ha un tip.