Ja té raó Rajoy quan diu que els catalans fem coses. De vegades, fins i tot, coses ben curioses, com ara seguir l'actualitat a través de programes d'humor, tot sovint més encertats i molt més punyents que les tertúlies i les cròniques periodístiques. Evidentment, el paradigma de programa de crònica d'actualitat per excel·lència és "Polònia", cita obligada dels dijous a la nit.
Ahir, després d'una més que interessant successió de gags, he de confessar que a casa vam anar a dormir amb la sensació que ho tenim tot molt més fotut que no ens pensem i que no ens diuen. Resumint: un govern, el nostre, que improvisa i que sembla que li ha passat per sobre el calendari; un altre govern, el de Madrid, que ja sap que és impune a qualsevol bestiesa i trepitja l'accelerador sense miraments i, de propina, els fantasmes de l'antiga política catalana, aquella que ara resulta que enyoren a la vila i cort, que es van deixant veure amb insistència per retornar les coses al seu oasi perdut. I de guinda, la constatació que la mentida és un magnífic argument polític. Trist però prou real, em temo.
Si hem de fer cas del que diuen els humoristes, i sempre ens els acabem escoltant igual com a l'home del temps, ho tenim cru. De tota manera, caldrà anar esperant el nou capítol, perquè després de saber que la gran acció directa que hem de fer avui per la independència és treure diners dels bancs, gastar-los com millor ens plagui i dir a les dues grans entitats que han traslladat o traslladaran, ja no ho sé, la seu fora de Catalunya, que no estem d'acord amb el que fan, el repte per al guionistes és superlatiu.
Definitivament, com a país no sé si tenim futur o no, però com a esplai -i les cues davant dels caixers automàtics ho ratificaran, o no-, amb tot el meu respecte cap als esplais i la seva impagable feina d'educació en valors (allò que tant trobem a faltar ara mateix, sense anar més lluny), no tenim preu.