L'estiu és un temps propici per passar les llargues hores de calor entre les pàgines d'un llibre, tot sovint intranscendent i prescindible, o mirant pel·lícules o sèries, també generalment de poca volada, a la televisió, a l'empara de quatre parets protectores. Però vet aquí que, de tant en tant, fins i tot allò que té menys atractiu, a priori, deixa anar alguna que ens hi reconcilia i que ens fa pensar que han valgut la pena les hores que hi hem dedicat. Una d'aquestes perles és la frase que ahir mateix vaig sentir en una d'aquestes sèries i que, si fa no fa, venia a dir que tot és difícil fins que esdevé fàcil.
Qui no recorda aquell problema de matemàtiques que ens feina anar de corcoll fins que, en un moment donat, vèiem clar allò que fins aleshores era tan confús i el resultat final apareixia davant nostre amb una facilitat gairebé insultant. I el mateix podem trobar en qualsevol projecte que ens ha robat temps i esforços i que, a l'hora de la veritat, es concreta i pren forma com si fos la cosa més senzilla del món. O aquell discurs precís que hem preparat un i mil cops davant d'una entrevista de feina, o d'una cita i que ha quedat a la butxaca perquè les paraules, quan ha arribat el moment, han sortit soles, sense parafernàlia ni retòrica, i han estat les adequades.
Ben mirat sí, tot és difícil fins que és fàcil. La clau és la feina, la constància i la paciència que hi posem per tal que les qüestions més complexes tinguin les solucions més simples. No oblidem que res no és de franc i que tot, absolutament tot, té uns requeriments i un preu. Si els sabem trobar i ens hi posem, potser tot acabarà sent molt senzill que no ens pensàvem.
Potser la nostra classe política també hauria de badar una mica mirant telesèries menors per trobar la sortida més simple a un procés massa embolicat. O potser és que la política sempre acaba sent l'art de crear situacions complexes al voltant de respostes molt més senzilles. Potser algú ha entès que aquest és l'ofici del polític. I així ens va.