Diuen que allò que costa té valor. Segurament que sí. Segurament que les coses importants, valuoses, no es fan ni s'aconsegueixen sense esforç, i segurament, també, que el sentiment d'haver dedicat temps, talent i energia a alguna cosa la fa més apreciada, si l'aconseguim. De tota manera, no podria ser tot una mica més fàcil?
La tradició catòlica ja ens parla d'aquesta vall de llàgrimes on vivim. D'alguna manera és com si a major patiment, més vida. No sé jo, francament. I no és que vulgui defensar la vida regalada, la placidesa del dolce far niente o de la irresponsabilitat, al contrari. Però realment cal considerar un valor, en ella mateixa, la dificultat?
Mirem on mirem, tant a dins nostre, com en família, en el nostre cercle social, en el país en general... veurem sempre el mateix missatge: esforç, dificultat, treball i, amb sort, resultats. Potser sí que les coses són així i no les canviarem, però què me'n dieu de la satisfacció immediata, per sorpresa gairebé, de tot allò que ens passa sense que en siguem conscients fins que s'esdevé? Què me'n dieu d'aquell cop de sort, d'aquell èxit inesperat? Algú pot dir que no són valuosos? La pena és que al comú dels mortals, aquests instants de felicitat regalada no ens acostumen a caure del cel gaire sovint. Però valorem-los quan passen, perquè el més habitual és que tot sigui complicat, i que la recompensa, al capdavall, sempre sigui una incògnita.
Avui és diumenge. Aparquem, si és possible, tot allò que realment costa i gaudim d'unes hores de calma enmig de la voràgine nostra de cada dia i relaxem tots els sentits, fent-los ben receptius a tot el que ens envolta. Potser ens enduem alguna sorpresa realment agradable. Qui ho sap. De moment, una cançoneta, que tot ajuda:
