Doncs mira tu, ja ens ha arribat la tardor. Com aquell que no vol la cosa, ens ha deixat la bondat de l'estiu i entrem, amb puntualitat, en una nova estació que ja comença a groguejar, on els llums de la natura s'apaguen més d'hora i on s'endarrereix l'hora d'alçar la persiana, de bon matí.
És el que té el cicle de la natura. Que res no dura sempre, que tot canvia quan toca, però que sempre ens sorprèn amb alguna cosa que se'ns havia despistat en la memòria. I és que la tardor és temps d'un esclat de colors sempre nous, i del retrobament amb tot un seguit de fruits i productes ben propis que, així que els redescobrim, ens fan oblidar les bondats estiuenques. Mireu bé i tornareu a veure als aparadors castanyes i moniatos, caquis, codonyat, porros, granades i carabasses. I la tardor també és temps de recuperar l'escalfor sota una manta que ens abraça mentre ens visiten, silenciosos, els primers freds.
Però si hi pensem una mica, el cicle de la natura també és una mica el nostre, el de cadascú de nosaltres, en què unes etapes donen pas a unes altres i on, constantment, alguna cosa s'acaba per donar pas a una altra. Vulguem o no, viure és anar tancant portes de certesa i obrint finestres a una realitat nova, desconeguda, i a un futur per dibuixar, com els colors sempre familiars i sempre nous de la tardor.
I com amb les estacions - ni que sigui amb la mandra i la recança per allò que deixem enrere-, sempre acabem trobant tot allò de bo i saborós que ens espera. I també l'escalf dels que tenim al costat i que ens fan l'existència realment agradable. Són coses de la tardor.
