Algú va dir que si sempre fas les coses de la mateixa manera, sempre aconseguiràs els mateixos resultats. I deu ser cert, perquè si intentem canviar les nostres maneres de fer, acostumen a passar coses sorprenents o, com a mínim, curioses i noves.
Si parlem de viatjar, en aquests temps d'immediatesa que vivim, el més habitual, i segurament també el més lògic, és fer servir mitjans de transport ràpids: avions, trens, cotxes... i constatem que són prou efectius i que ens ajuden a arribar allà on volem en poc temps. Però si el que volem és viure l'experiència del viatge en ella mateixa, el més diferent i, per tant, el que ens aportarà sensacions més noves i desconegudes és caminar.
Quan pensem a viatjar caminant, sense cap mena de dubtes, ens ve al cap el Camí de Sant Jaume, un autèntic paradigma del viatge a peu, farcit de mites, llegendes i relats d'aquells que l'han fet algun cop. I si encara teniu dubtes que les coses -desplaçar-se d'un lloc a un altre, en aquest cas- es poden fer d'una altra manera, penseu que aquest camí cap al ponent no es mesura en quilòmetres, sinó en jornades, i aquesta és ja una gran diferència. Posats a fer, ni les unitats de mesura convencional no serveixen, quan realment hi ha una clara voluntat de canviar hàbits i rutines.
Quan som capaços de canviar la manera de viatjar i, fins i tot, la manera com calculem les distàncies, el resultat d'aquest viatge ha de ser, per força, diferent a qualsevol altre.
Ben mirat, aplicar aquesta lògica a qualsevol altre àmbit de les nostres vides, o de la nostra societat, podria ser prou interessant, i qui sap si, com en una mena d'estrany miracle, no serviria per assolir una vida millor, més digna i més humana, al capdavall.