No deu ser tan dolenta la corrupció en política quan s'assumeix amb la naturalitat amb que s'assumeix i quan només pot arribar a ser posada en qüestió, i encara amb molts matisos, si del que es tracta és de perpetuar-se en el poder.
Aquesta reflexió m'ha vingut al cap després de saber que Mariano Rajoy només accepta apartar de la primera línia de l'activitat pública els membres del seu partit investigats per corrupció si torna a sortir elegit president. Si no, es veu que ja li està bé tenir les institucions plenes de presumptes delinqüents. Més clar, doncs, impossible.
Espanta i indigna la banalització de la corrupció en la política, i la seva impunitat, tant penal, en causes que duren anys i anys i que hom comença a pensar que acabaran en res, com social, ja que ningú s'exclama gaire de tenir polítics investigats al capdavant d'institucions d'allà i d'aquí. I de moment, l'única resposta, postures com la de ciutadans que va de defensor de la netedat i que, temps al temps, no tindrà cap inconvenient, si cal, de perpetuar en el poder el partit més investigat per la justícia, en un exercici magistral d'hipocresia política. Un més, de fet.
Assumim-ho en tota la seva extensió: l'activitat política, a Espanya (i en bona mesura també a Catalunya) és immune a la corrupció i a l'abús del poder. Com més clar ho tinguem, més fàcil serà que algun dia hi puguem posar remei. Venim d'on venim i la mentalitat franquista en l'activitat pública encara és moneda d'ús corrent. Que en volem dir-ne democràcia? Diguem-li com vulguem, que el nom no fa la cosa i la realitat és la que és.