Hi ha iniciatives que haurien de fer sentir vergonya pel simple fet de ser necessàries. Sense anar més lluny, la d'aquesta tarda en defensa de l'escola catalana. I no és que haguem de sentir vergonya de defensar un model educatiu que s'ha demostrat, al llarg dels anys, un model d'èxit, sinó pel fet que, a hores d'ara, encara calgui reivindicar la nostra llengua al nostre sistema educatiu, com si ens trobéssim atrapats en un bucle diabòlic que ens fa enrere quatre dècades, de manera periòdica i inevitable.
A la vista de la situació provocada pel govern del PP, amb el silenci còmplice, un cop més, del PSOE i els seus satèl·lits catalans, ja no ens queda cap mena de dubte que subsistir en l'entorn actual és, ras i curt, impossible. Si volem seguir sent catalans, educant els nostres fills a la nostra manera, amb els nostres valor, els nostres principis i en la nostra llengua, cal fer un tomb històric i definitiu a la realitat.
Dècades d'un sistema educatiu que té, com a gran actiu cívic, haver mantingut una única línia educativa on tothom s'hi podia sentir còmode, sense fracturar la societat per raó de llengua, ara es veu que és una provocació a Espanya. Una provocació a aquells que s'entesten a dir que nosaltres fracturem la societat. Quina barra, quan són les seves lleis les que busquen aquesta fractura, generant un conflicte allà on no havia existit mai i imposant mesures que no busquen altra cosa que la nostra humiliació i la del nostre sistema.
Però ningú no sentirà vergonya de la manifestació d'aquesta tarda, cap vergonya pel fet que calgui fer-la. Aquesta tarda hi haurà una nova demostració de dignitat absoluta per part de tots aquells milers de persones que no es resisteixen a claudicar davant d'aquesta nova agressió a la nostra identitat, a la nostra educació i al nostre futur.
