Ara que arriba Sant Jordi és bon moment per recuperar un dels gèneres literaris amb més recorregut al llarg de la història i que va sobreviure al llarg dels segles per transmissió oral fins que un bon dia va quedar fixat en la memòria escrita. Em refereixo al conte.
Tots coneixem una bona colla de contes tradicionals, d'aquelles històries carregades de sàvies ensenyances que vam aprendre de petits. Sabem que, mirats en detall, contenen molts elements violents, cruels fins i tot, que acostumen a passar desapercebuts, amagats enmig d'una narració que, tot sigui dit, ha anat evolucionant al llarg dels segles i perdent bona part de la seva càrrega més dura. Així i tot, pensem només en els tres porquets i com acaben amb el llop, en les set cabretes, o en la bella dorment, per citar tres casos clàssics. Segurament no són altra cosa que el reflex d'un món on l'amor, l'odi, la crueltat, la bondat i la violència conviuen sense cap problema.
Al llarg del temps s'han anat fent versions diferents d'aquestes històries. Darrerament, de la mà del cinema, que els ha marcat amb l'estètica i la filosofia Disney. Però també hi ha hagut altres adaptacions menys conegudes però prou interessants, com ara la versió políticament correcta que va sorgir als Estats Units, els anys noranta del segle passat, i que constitueixen un magnífic exemple d'on ens pot dur un excés en la correcció a qualsevol preu, o la més recent versió feta per l'Associació Nacional del Rifle, amb la intenció de mostrar les bondats de la possessió de les armes de foc. Terrible.
Els contes, des de sempre, han tingut vocació educativa, però igual com passa amb qualsevol sistema o element educatiu, la temptació d'utilitzar-los amb finalitats no sempre prou lloables és massa gran. Furgar en la ment dels més petits i sembrar-hi la llavor d'un determinat model de vida és massa atractiu com per deixar passar la possibilitat de fer-ho, ja sigui per promoure una societat capitalista i profundament classista, o la tinença d'armes de foc. I això sí que no és cap conte.