per en 12 Novembre 2013
455 Vistes

Vet aquí una vegada un parlament que es decidí a demanar, al govern de l'Estat que, en aplicació estricta de l'article 150.2 de la Constitució, els transferís, o cedís, o el que fos, la facultat de poder convocar una consulta que reclamava, segons diuen totes les enquestes, el 80% de la població, per tal de decidir el seu futur col.lectiu.

De fet, aquesta petició no era cap cosa extravagant, perquè el mateix procediment que ara es proposava va servir, en el seu moment, per atorgar la competència sobre el trànsit als mossos d'esquadra, sense tants escarafalls.

La petició dels representants dels ciutadans de Catalunya va arribar al Govern de l'Estat.  En un exercici de democràcia exemplar, es va transferir la facultat de convocar la consulta demanada.  Quin argument podria tenir ningú per oposar-hi, si ja hi havia precedents i era perfectament legal?

I es va fer la consulta, pacíficament i amb plenes garanties.  I va guanyar, per majoria clara, molt clara, el sí a la independència i, a més, amb la participació massiva d'un poble que va veure recompensats, de cop, tots els seus esforços de segles.

I aquesta voluntat del poble la van ratificar les Corts Espanyoles, perquè no quedés cap dubte que era el poble espanyol, en el seu conjunt, a traves dels seus representants electes, qui donava legitimitat a allò que els catalans havien aprovat, i d'aquesta manera esvair qualsevol dubte sobre sobre l'adequació constitucional de tot el procés.  Tots els estats veïns assistien meravellats a aquesta exhibició de qualitat democràtica i s'apressaven a felicitar les dues parts, per la seva intel.ligència política i pel seu escrupolós respecte a la voluntat de la ciutadania.

I Catalunya es va independitzar i va constituir un nou estat, sense haver de tocar ni una sola coma de la Constitució, perquè, al cap i la fi, aquesta norma tampoc no establia els límits territorials ni geogràfics d'Espanya.

I vet aquí un gos, i vet aquí un gat, i aquest conte s'ha acabat.  I tot allò que no és mentira, és veritat (encara que una veritat que s'entesten a qualificar d'inconstitucional).

Publicat a: Actualitat
Sigues el primer a qui li agrada això.
miquel pubill
les corts espanyoles,són un os,però a casa nostre tenim el perill dels butiflers
13 Novembre 2013