Crec que es de José Antonio Labordeta (i si no és seu demano disculpes) un vers d'una de les seves cançons que diu que estem "condenados a ser fuertes". No sé a sant de què m'ha vingut al cap aquest vers que vaig conèixer quan era un adolescent o poc més i que, ves a saber per quina raó, no m'ha acabat de marxar mai de la memòria i va reapareixent de tant en tant. Potser és perquè té tela això de sentir la fortalesa més que com una obligació, com una condemna -la imatge és contundent- que ens obliga a no defallir mai, ni per nosaltres, ni pels nostres.
Sigui com sigui, l'obligació de ser forts, de mantenir-nos en els nostres principis, en els nostres ideals en els nostres objectius o en els nostres somnis, fins i tot, i de tirar endavant malgrat totes les dificultats, no em sembla cap mala cosa en els temps que corren, on les incerteses són el pa de cada dia i on els canvis per, suposadament, adaptar-nos als nous escenaris són prou habituals, encara que sovint només amaguen claudicacions i renúncies.
Son temps complicats per al país. Pensar que estem gairebé condemnats a ser forts, i que aquesta és la nostra autèntica i única condemna individual i col·lectiva, no té per què ser cap mala cosa, ans al contrari. Sobretot si tenim present una altra gran frase, en aquest cas de Jean-Paul Sartre, que afirma que estem condemnats a ser lliures. Si sumem les dues condemnes: a la llibertat i a la fortalesa, potser ens en sortim i tot.