per en 17 Maig 2016
437 Vistes

Ja fa unes setmanes que la revista Descobrir Catalunya va posar en marxa un concurs per veure quin és el monument preferit dels catalans, una decisió resultat d'un seguit de fases eliminatòries entre parelles de monuments i que, a hores d'ara, esgota els darrers dies de votació de la seva fase final.  Ara mateix, la Seu Vella de Lleida i Sant Climent de Taüll es diputen l'honor de quedar primers.

D'entrada, aquests tipus de concursos no m'atreuen gaire perquè penso que no hi ha comparació possible entre Sant Pere de Rodes i la Sagrada Família, posem per cas.  Una mica és allò de veure a qui estimes més, si al pare o a la mare.  Però ja posats en el tema i acceptant la dinàmica del concurs, tothom és ben lliure de posar en joc els seus recursos emocionals, els seus records i vivències i triar un monument per davant d'un altre.  Cap problema i endavant, que potser tot plegat acabarà duent visitants als diferents competidors i, aleshores, sí que començarem a descobrir Catalunya.

De tota manera, també hi ha, més amagada i poc o gens dissimulada segons cada cas, una dinàmica populista, provinciana i, permetem-ho, ridícula quan no patètica, d'atiar les emocions i el localisme més provincià, promoguda des de determinades institucions municipals que, sense cap pudor -o sense més senderi-, no dubten a barrejar el que és només un divertiment promogut per una publicació, amb projectes que haurien de ser molt seriosos i de llarg recorregut, com la candidatura al reconeixement com a patrimoni de la humanitat, per exemple.

Si parlem de la Seu Vella, i no vull amagar la meva relació emocional amb aquell turó, en els darrers anys s'ha posat al mapa monumental del país gràcies a una enorme feina personal de promoció silenciosa i solvent, molt més enllà del provincianisme ridícul que ara es manifesta en tota la seva esplendor, gràcies al concurs i per a glòria de ningú.  La gestió patrimonial és una cosa molt seriosa i que supera, de llarg, l'anècdota del localisme.  La pena és que els nostres poders públics no ho saben, o ho volen ignorar, en pro d'una simpatia de curta volada i amb la mal dissimulada ambició de guanyar, o no perdre, quatre vots.

Acabem el concurs i que guanyi que aconsegueixi més vots.  Però per damunt de tot, no oblidem mai que el nostre patrimoni no és cap joc ni cap recurs fàcil per atiar els ànims del veïnat amb discursos que recorden massa allò de "primer els de casa", encara que es tracti d'una pila de pedres velles ben amuntegades, que és el que tot sovint sembla que siguin, per a alguns, aquests conjunts que ara sembla que tant els enamoren.

Publicat a: Actualitat