Quin sentit té la paraula compromís en uns temps on tot sembla efímer i on la velocitat i el canvi són poc menys que autèntiques cartes d'identitat, quan no directament valors socials? Quin sentit té demanar un compromís ferm a algú? Quin sentit arribar a sentir el goig de comprometre's de cor?
Realment, parlar de compromís gairebé pot voler dir fer un viatge al passat, quan tot tenia els seus rituals, les seves formes i els seus temps, alguns fins i tot permanents. Així i tot, cal recuperar la paraula i el concepte. Cal tornar a reivindicar el compromís com a expressió d'un vincle sòlid amb el que sigui: amb unes idees, amb un país, amb un grup, amb unes creences, amb una persona... perquè només des de l'estabilitat del compromís autèntic sabrem construir un futur coherent i estable.
Ahir, un parell de joves van jugar a ser antics, en el millor sentit de la paraula, i van acordar un compromís mutu que els durà, si la sort els acompanya i ells no defalleixen, a una vida plena, satisfactòria i feliç. Bona sort. Ens tindreu al costat.