Teixim complicitats. No ens agrada estar sols. No ens agrada sentir-nos sols, i per això anem creant una xarxa més tupida o menys de relacions personals que a poc a poc conformen allò que som realment: nosaltres i les nostres circumstàncies, el nostre entorn, la nostra gent.
Cadascú és ben lliure de decidir com ha de ser aquesta mena d'embolcall que ens abraça i ens protegeix. Triem quins volem que en siguin els nusos, ja sigui a la feina, amb les amistats, als espais socials, polítics o religiosos, a la família... i fem i desfem fragments, així que passa el temps i les nostres circumstàncies canvien, o així que ens adonem que cal reforçar per alguna banda, o deixar espais amplíssims per una altra.
I com sempre acostuma a passar, el temps acaba relligant amb solidesa allò que realment té valor, i acaba desant al racó de la memòria o de l'oblit, fins i tot, el que no cal. Aleshores, tot va adquirint solidesa i tot va prenent sentit. El que és important, el que és banal i el que és imprescindible, i sentim que la nostra individualitat és el producte d'un seguit de nexes d'unió volguts, i fets propis, al llarg dels any. Aleshores, només aleshores, prenem consciència de tot el que podem arribar a fer i a donar, de totes les nostres capacitats i aptituds, multiplicades per mil gràcies a l'empara i el suport d'aquesta petita o gran xarxa que hem anat teixint. Aleshores aprenem que no estem sols, i que no tindiria cap sentit estar-ne.