Llegia ahir que Irlanda, la catòlica Irlanda, ha aprovat en referèndum, aquest instrument diabòlic que només genera divisió, modificar la seva constitució per eliminar-hi l'article que prohibia la blasfèmia. I el més greu és que hi estaven a favor tots els grups polítics, grups socials de tota mena i les esglésies catòlica i protestant. Amb tots aquests suports, com és d'imaginar, la cosa va tirar endavant, i a Irlanda ja no serà delicte la blasfèmia.
Evidentment, ha estat llegir aquesta notícia i pensar en l'actor Willy Toledo, perseguit i dut als tribunals pels ultraconservadors de l'Asociación Española de Abogados Cristianos, justament per un suposat delicte de blasfèmia, que no està recollit a una constitució que, en canvi, sí que parla d'un estat aconfessional. Realment, la comparació és odiosa.
Un parell de consideracions al respecte. La primera, la facilitat amb què es pot modificar un article de la constitució d'un determinat país i com d'intocable resulta en un altre, i amb un referèndum; és a dir, demanant el parer a la població i acatant la seva voluntat. La segona, que siguin les màximes autoritats eclesiàstiques de les dues religions majoritàries les que també defensin la despenalització de la blasfèmia. Tot un símptoma que, segons on, el respecte es guanya, però no s'imposa, i no calen grups de pressió ultra-religiosos per defensar cap idea, ni per fer la feina bruta.
Ha estat llegir la notícia i carregar-me de més arguments, si encara calia, per pensar que Espanya és un estat decadent, ancorat al passat i, el que és pitjor, sense cap intenció d'evolucionar cap a una societat més justa, més democràtica i més digna. I només cal mirar al voltant per entendre aquesta dura realitat.