Què passa quan no passa res? Doncs això, res. I molt em temo que en aquest punt ens trobem, pel que fa a la perspectiva de tenir, a curt termini, govern. De moment, res. Un compàs d'espera fet de silencis incòmodes o d'alguna que altra paraula més carregada de mals averanys que de cap altra cosa.
I és que segurament les coses no poden ser d'altra manera. Els números són els que són i el país és el que és. Potser ens havíem pensat que vivíem en un luxós transatlàntic amb el qual podríem navegar pels set mars, i ara ens trobem que som a bord d'una gavarra que només pot fer la seva important però modesta funció sense moure's de port i oferint ajuda i servint les naus més grosses.
Compàs d'espera que no augura massa cosa bona, francament, perquè la tonada que pugui venir, suposant que arribi, ho farà carregada de ressentiments i de manca de solidesa. Un cop més, acabarem constatant que la nostra societat és diversa i que les rancúnies i factures personals, en política, encara pesen massa. Tant que fan impossible el que hauria de ser prioritari: el bé comú. O simplement un futur més o menys digne.
Seguirem esperant, enmig d'aquest llarguíssim compàs. Al capdavall, tampoc podem fer altra cosa, perquè ara ja res depèn de nosaltres. I aquesta és la gran por, i potser l'anunci de la gran decepció (ridícul a banda).