Quan tens una certa edat és prou senzill mirar el món des d'aquesta perspectiva, sovint ja més enrere que endavant i, per tant, amb una perspectiva que porta a relativitzar moltes de les coses que uns pocs anys abans eren fonamentals, i que ara tot just arriben a la categoria d'anecdòtiques.
En el fons, mirem el món amb els nostres ulls de present, sense fer l'esforç de mirar-lo amb ulls de memòria. D'aquesta manera evitem el risc de la incertesa, del vertigen que sempre produeix el futur i, des d'aquesta còmoda posició, donem consells i dictem judicis de valor sobre les vides dels altres.
D'acord. No ho fem amb mala fe. Ho fem pensant que l'experiència és bona consellera. Però també és cert que massa sovint no ens prenem la molèstia de posar-nos en el lloc d'algú molt més jove que nosaltres, carregat de projectes, d'il.lusions i de dubtes, abans d'obrir la boca.
Potser val la pena intentar fer l'esforç de recuperar el record de quan nosaltres érem també molt joves, amb tota la vida encara per viure i amb unes expectatives d'èxit gairebé infinites, i des d'aquesta perspectiva mirar què podem dir realment per ajudar a qui ens demana ajuda, o consell, o senzillament paciència i suport.
Sortir dels espais de confort sempre és una aventura. I l'edat i la suposada experiència són alguns d'aquests espais. Així és que quan tu, que ets tan jove i tens tantes ganes de fer coses em demanis l'opinió, intentaré, i no sempre me'n sortiré, respondre't des del record de quan tenia la teva edat; des del record de quan la lluna havia de cabre en un cove; en el meu cove, de fet. Només llavors podré tornar al present, mirar-me a mi mateix i parlar realment des de l'experiència. Des de la meva experiència, perquè no en tinc cap altra.