De vegades l'atzar presenta coincidències ben curioses: ahir vam saber que l'Audiència Nacional no considera delicte la xiulada a l'himne d'Espanya, i avui ens llevem amb la notícia de la mort d'Umberto Eco. Una de freda i una de calenta.
Això de la xiulada, en el fons, estava cantat. Delicte expressar-se pacíficament? Encara que tot és possible, en aquest país i amb aquests tribunals, imagino que la dificultat de condemnar desenes de milers de persones ha posat una mica de seny en tot aquest despropòsit, igual com l'acabarà posant en multitud de denúncies i recursos que han anat proliferant els darrers mesos i que no tenen altra finalitat -no ens enganyem- que enrarir l'ambient i generar odi i crispació. Molt digne, molt resposable i molt democràtic tot plegat.
Pel que fa a Umberto Eco, la cosa és més greu perquè ens ha deixat un enorme escriptor, autor d'una de les obres més importants de les darreries del segle XX: "El nom de la rosa". Justament, aquesta obra també parla de la censura, de l'integrisme mental i de la cultura i el saber com valors a preservar per damunt de tot; fins i tot per damunt d'aquells que autoinvestits d'autoritat suprema i de raó absolut els volen reprimir a qualsevol preu. Molt il.lustratiu en els temps que corren.
Que descansi en pau l'escriptor i que llegeixin una mica aquells que només saben entendre el món des de l'obscurantisme i les prohibicions. I si no es veuen amb cor de llegir, sempre poden fer una tarda de cinema i veure la pel.lícula de la gran obra d'Eco, que ja fóra un primer pas. A nosaltres, sempre ens quedarà el nom de la rosa.