Una de les virtuts que s'agraeixen de qualsevol polític és la coherència del seu discurs al llarg d'un temps més o menys llarg. D'acord amb tot allò de l'evolució i de l'adequació als canvis socials, però una mica de durabilitat en el temps sempre és d'agrair. I és que quan això no passa, la política esdevé un espectacle absurd, incoherent i digne de personatges incapaços i ridículs.
Repassen algunes de les coses que han passat aquest mes que es va acabant:
- 9 de juliol. Àngel Ros, president del PSC i alcalde de Lleida signa un pacte amb Ciutadans (allà conegut com a pacte de la vergonya, pel seu contingut anticatalà) que li permet aprovar el cartipàs municipal i tirar endavant el seu nou mandat.
- 22 de juliol. Miquel Iceta, primer secretari del PSC, en declaracions a TV3, justifica el pacte de Lleida, en tant que mostra de la capacitat d'adaptació del seu partit.
- 26 de juliol. Miquel Iceta, durant el darrer consell nacional del seu partit i sota l'atenta (no atònita) mirada de Ros, afirma amb vehemència que el PSC no pactarà amb Ciutadans perquè utilitzen la llengua per obtenir rèdits electorals, entre altres raons.
M'hauria agradat mot veure la cara de Ros mentre Iceta pronunciava aquestes darreres declaracions, tot i que la puc imaginar, i no m'agrada gens. Sigui com sigui, tot plegat no passa de mera burla al sentit comú i a la coherència que cal exigir a la classe política. Però ja se sap que quan perillen les poltrones, qualsevol cosa acaba sent legítima. Segons ells, evidentment.
I aquesta gent governa o aspira a fer-ho. Que Déu ens agafi confessats.
