Que les clavegueres del poder existeixen arreu, ja ho sabíem. Que els discursos de transparència i honestedat, a segons quins nivells, sempre acaben amagant pràctiques gens dignes, també. I que en política sembla que tot s'hi val, encara més. Però vet aquí que ara tenim una curiosa i interessant prova de tot plegat, en forma de converses entre el ministre de l'Interior i el fiscal anticorrupció de Catalunya que venen a posar en evidència moltes coses que ja sabíem però que s'havien negat sistemàticament.
I és que ara ja no hi ha cap dubte que les clavegueres de l'Estat Espanyol s'han mogut durant anys per mirar de trobar qualsevol cosa on agafar-se per carregar contra l'independentisme. Només cal recordar informes policials més que dubtosos, acusacions sense base i tota mena d'injúries revestides de veracitat perquè les formulava qui les formulava. Però ara sabem que tot plegat no era altra cosa que una pràctica habitual entre diferents poders de l'Estat.
Ara vindrà l'espectacle de la negació de l'evidència, d'acusar el responsable de l'enregistrament, el de la seva filtració i, en general, tothom que vulgui interpretar allò que s'hi diu. Segur que tot estarà tret fora de context i que res no és el que sembla, no en tingueu cap dubte. Tant li fa. L'evidència és tan potent que esquitxa no només una cúpula ministerial, sinó també un òrgan que no estaria de més que hagués de retre comptes davant el Parlament de Catalunya.
La lliçó de tot plegat? Que la nostra suposada democràcia és feble, molt feble. Tant com seguir donant cobertura a pràctiques més pròpies d'un règim encara no condemnat i, pel que es pot veure, encara molt viu.