Segurament mai no entendré la política, ni els mecanismes mentals d'aquells que s'hi dediquen. Em costa molt acceptar amb normalitat les grans declaracions del tipus "Catalunya no té rei", per exemple, i el fet de no gosar a fer una autèntica plantada institucional a un acte on assisteix aquell que diem que no reconeixem. De la mateixa manera, no puc entendre que, si realment no tenim rei, calgui seguir esperant una disculpa que no arribarà. Més encara, si la disculpa arribés amb una adaptació d'aquell "lo siento mucho, me he equivocado, no volverá a suceder", què hauríem de fer? rectificar i reconèixer el monarca?
Serà la calor d'aquests darrers dies, o que la paciència té un límit, no ho sé, però el cert és que cada dia que passa em desconcerta més la manera de fer dels nostres representants polítics, a tots els nivells. En el fons, de vegades tinc la sensació que vivim en una enorme farsa que dona ales a uns o a uns altres segons convingui i on la gent que no tenim cap poder de fer ni de desfer som un mer instrument en les mans de qui mou els fils en cada moment. De què van servir els cops del primer d'octubre, en realitat? De què les manifestacions on any rere any ens hem deixat temps, diners i esperances? Què ha canviat, realment, en el país?
Potser, posats a demanar rectificacions, aniria sent hora de saber quatre veritats i d'exigir explicacions de per què som on som i cap a on anem, i de quina manera, sense paraules pomposes i sense focs d'artifici tan efectistes com efímers. Gairebé ni es adonarem i hauran arribat setembre i octubre. I després què? Un nou joc de mans en forma d'eleccions? La promesa que les municipals seran l'embrió de la república, finalment, sobretot per obra i gràcia de les diputacions? Potser va sent hora d'admetre que cal canviar l'estratègia i encetar nous camins, ni que siguin llargs, però que duguin a algun lloc. Això si, amb determinació, passes curtes, si cal, i amb la seguretat que cada pas és un pas endavant i no la manera de seguir el ritme d'un ball rodó.